dilluns, d’agost 25, 2008

Un nuvol blanc

Aquest diumenge, vaig agafar la bicicleta de muntanya amb un objectiu al cap: El cim de la muntanya de Sant Miquel, aquesta es una sortida que fa molts anys que faig varies vegades a l'any. Ultimament la bicicleta la tenia més apartada... com tot a la vida hi ha moments per tot, i darrerament el que em motivava més eren les sortides a escalar o l'esqui de muntanya.



La pujada a Sant Miquel et porta sempre bons records... son escassament 35 minuts de pujada, 35 minuts que han estat compartits amb molta gent al llarg dels anys. I es que Sant Miquel esta estretament relacionat als meus inicis a la muntanya a finals dels 80, com tambè ho son les sortides amb l'Agrupament Escolta, l'Esplai, les sortides de diumenge amb els amics....



D'aquests inicis van sortir molt bones amistats... alguns van agafar camins diferents, altres van compartir part d'aquest camí o retornaven al mateix camí dels altres després d'algun desviament, això si estessim on estessim periodicament ens reuniem, teniem tant per explicar-nos, debatir, recordar....

Precisament un gran amic ens ha deixat recentment... des d'aquestes linies recordar les vivencies viscudes al llarg d'aquest anys: les rutes, les excursions, els instants de festa.... tots ells ja son part de tots nosaltres. Des d'aqui un ultim adeu i prometre't que seguirem endavant vivint intensament la vida.

Una cançó emotiva... d'un concert on se que vas assistir i que ens ha servit per donar-te l'ultim adeu.



Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill,
podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

2 comentaris:

Buchi ha dit...

Ho sento molt Pere, de tot cor. La vida és així de puta, ens deixa disfrutar de la gent que ens envolta i després se´ls emporta, com un alé. Al menys ens deixa bons records i bones vivències que fa que continuem visquent sabent que hi ha gent al món per la que mereix la pena ser-hi, i gent que, encara que ja no hi sigui, forma part de la persona que ets ara...

Un petonàs
Barbara

PGB ha dit...

Anims Pere ;(
Una abraçada!