Un parentesis d'aventura

Després d'una bona temporada apretant-li al friki, ja tocava entrar de nou al terreny classic... cal dir que repassant arxiu, ens hem de remuntar fins al mes de maig per trobar la ultima via llarga escalada, la banda del tako. Quins grans records... d'una gran via, sembla mentida que no hi haguem tornat abans.. pero entre condicions meteorologiques i altres histories sempre acabavem per la opció rápida.

Aquesta ratxa la vam trencar conjuntament amb en Josep Mª, i ens en vam anar a fer l'esperó d'en serrallonga. Es tracta d'una via oberta el 23 de juny d'aquest any per Pep Permañé i Carles Figueras al Serrat de Cabrerola, a prop de Santa Maria de Vallclara. El conjunt son 3 llargs dels que apuren la corda fent un total de 150m. La cataloguen de MD, i esta equipada amb unicament 2 pitons al primer llarg. Indicar tambe com a material necessari un joc de fissurers i friends.

Com a dades addicionals comentar que te orientació Nord-Oest, i tot i estar bastant amagada te una aproximació sorprenentment senzilla i curta a peu des d'on es deixa el cotxe. Es pot fer relativament ràpid depenent de la capacitat de la cordada per moure's entre genuí terreny d'aventura (entre IV, V i potser algun pas aïllat de V+). Sobretot al tercer llarg cal anar amb compte i saber navegar entre blocs sospitosos o directament trencats, doncs la roca no es precisament el millor de la via.

El primer llarg comencem per un atacar un petit tram on desploma una miqueta, aqui trobem el primer pitó, que va de nassos per assegurar la sortida del terra. Els seguents passos ens deleiten amb una magnifica fisura en invertit que puja en diagonal a l'esquerra, moviments estetics i a treballar per tal d'assolir la placa de sortida. Uns passos en adherencia i ens plantem a la R1 a fer en un arbret.

El segon llarg, comença amb recte per seguir amb tendencia a la dreta per tal d'anar a buscar un diedre de sortida. Aqui la roca ja comença a estar algo trencadeta.. i cal extremar la prudencia palpejant la roca per comprobar-ne la solidesa. Estat de la roca apart... el magnific diedre de sortida, es dels que et fan disfrutar. Moviments tecnics vigilant la roca... pero dels que es recorden un cop acabada la via.

El tercer llarg ja es un tramit de sortida, trams molt facils i basicament una grimpada on s'agraeix anar encordat per tal de sortir al capdamunt. Aqui vam tenir algun petit incident en enredar-se la corda amb alguna sabina... que ens va fer pujar i baixar continuament per tal de buscar-ne el punt... i es que 60m... donen per molt.

Per part nostra vam disfrutar la via... no es una via per disfrutar del placer del gesto, es més a tenir en compte com una excursió d'escalada, que ens permet coneixer una zona que per nosaltres encara es bastant desconeguda (apuntar-la com a zona bona per fer sortides en BTT, si algun dia torno a agafar la bici jeje). I tot i que nosaltres ens vam extendre'ns més del que pensavem en fer-la, i al final s'ens va fer una mica tard, la vam gaudir de ple de la solitud del paratge, les bones vistes, la tranquilitat i un bon dia. Es basicament una d'aquelles vies que no será mai massificada, pero realment interessant per deixar-s'hi perdre un dia.


p.d.: com que segueixo sense fotos... els fotografs son en JM i la cordada que va obrir la via.